L'exposició " Ímbric " té com a tema, la recreació de dos mons. El de l'artista, i el darrer. La ressenya la centraré en la visió que tenim els artistes ( que no significa només saber pintar i dibuixar). Vaig assistir a l'explicació que va fer Pep Duran, sobre la seva última exposició. Ell parlava sobre el que realment volia transmetre. Pretenia fer-nos arribar el missatge del quotidià a través de fotografies, emmarcades en fusta.
La raó, per la qual , ell utilitza tanta fusta, és perquè, ell, al ser escenògraf,sempre ha utilitzat molt la fusta.
La exposició, també té a veure amb el mon de l'arquitectura, d'aquí, el laberint que recrea. Ell explica el seu concepte d'art, amb una metàfora, aquesta: "l'art no és una cursa de cavalls, sinó una de fons". L'exposició, un cop entesa, em sembla molt més interessant, no és un treball autobiogràfic, ni molt menys, però sí, molt personal. Què vull dir amb això, doncs, vull dir que, la proposta que ens ha presentat, és tota feta com si diguéssim amb materials reciclats, que, segons la meva interpretació, voldria aportar-nos una crítica, la del material que no es fa servir, i que, realment, s'hauria d'aprofitar. Finalment, acabaré aquesta breu ressenya, amb una frase que va dir ell, a l'acabar la seva curta expliació: "l'art no és viure per ell, sinó morir-hi, sinó et creus el que faràs, no arribaràs enlloc!"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada